dilluns, 8 d’agost del 2011

L'hora de fer Política (amb P majúscula)

Ara farà més de 10 anys, quan estudiava a la facultat, els professors ens parlaven sovint de la Política amb P majúscula i la política amb p minúscula. Si bé caldria precisar-ho molt, de forma simple podríem dir que, d'una banda, la Política fa referència a les idees, a les concepcions de la societat i el paper del govern i l'Estat en el mateix, és a dir, allò que en podriem dir el terreny ideològic. De l'altra, la política fa referència a les estratègies de partit, les coalicions, és a dir, a un terreny molt més pràctic.

Els mateixos que ens ensenyaven aquesta diferència (per cert, molts d'ells han exercit com a polítics) sempre ens deien que el moment de la Política havia passat, si més no a Espanya. La transició, el desenvolupament de les institucions locals i autonòmiques i l'establiment de les polítiques més importants o més bàsiques (entengui's aquí sistema fiscal, educació, sanitat, obres públiques, etc) havien deixat en segon terme la ideologia i ara calia fer política. I una merda... amb aquest argumentari, es van saltar tota l'aparició dels neocons, la crisi (de ja fa 30 anys) de la socialdemocràcia, o la generació dels partits temàtics estil Partit Verd, o el ressorgiment de l'extrema-dreta... en fi, una cagada com una catedral suposo que en part condicionada perquè molts d'ells fan recerca en polítiques públiques i era el terreny on podrien sobreviure. En tot cas, deixaven en segon terme qüestions que avui es manifesten com a molt importants

La conjuntura econòmico-social actual ens demostra que aquesta afirmació era una fal·làcia com una catedral. Pel camí s'han imposat el discurs neocon i s'ha entronitzat de la desregulació dels mercats com a principi ordenador de l'economia mundial passaven per davant seu (i nostre, és clar) mentre miravem a un altre lloc. Fins al punt que avui en dia els governants viuen acollonits perquè no sé quina merda d'agències privades diuen que el deute d'un país val tant o tant poc com un altre... tota una demostració d'on resideix el poder.
 
Ha arribat l'hora que tots pugem a l'atril i parlem?

Tot aquest discurs bé a tomb perquè fa dies que penso que ara és més que mai l'hora de la Política. Per als polítics, perquè és la seva feina; i per als ciutadans, perquè tots formem part de la societat. Perquè els Estats han de "recuperar" el poder envers els mercats. Perquè el conjunt de la societat és més important que els beneficis d'uns quants. Perquè la política ens afecta en gairebé tots els àmbits de la nostra vida i molt més del que ens pensem. I per tot plegat, aquesta és una responsabilitat compartida per tots que ha arribat l'hora d'assumir.

Hi ha molta gent que dubta del valor del moviment del 15M i jo també. No estic d'acord amb tots els seus postul·lats (entre desitjos, tonteries i microproblemes, no sé si es pot parlar de moviment, però bé). Però si té algun valor és haver aconseguit que fós el primer contacte amb la política que ha tingut molta gent. Perquè sí, estan fent política. Amb vicis que també podem trobar en els partits actuals, però estan fent política, estan polititzats i han aconseguit que la gent normal (la "common people" dels Pulp), la que acostuma a passar de la política mitjançant generalitzacions i banalitzacions de la mateixa, es pari a pensar algunes coses.

Es pot fer política de moltes maneres: votant a les eleccions; militant en un partit; en una associació; mitjançant el "twitter" o en un bloc; en els avorrits dinars de Nadal; fent una canya amb els amics; a la platja prenent el sol... però ha arribat el moment que tots en fem o que, si més no, siguem crítics amb les decisions que ens afecten. I perquè com deia Aristòtil, l'home és un animal polític. Som-hi?

dilluns, 18 de juliol del 2011

Sobre consells comarcals i mancomunació de serveis

Abans d'ahir, el senyor Salvador Esteve va prendre possessió del càrrec de president de la Diputació de Barcelona i va aprofitar l'avinentesa per donar el tret formal de sortida a la reconfiguració territorial de les administracions. Al diari Ara apareixia aquesta notícia on, sense citar fonts, s'indica que el Govern té al punt de mira l'eliminació d'alguns consells comarcals: a saber, Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Vallès Oriental. L'argument, segons el diari, seria que els ajuntaments són prou grans com per gestionar els propis serveis i no caldria mancomunar-los via consell comarcal i que, en cas de ser necessari, es podria articular mitjançant el Consell de l'Àrea Metropolitana, de pròxima constitució.

De ser cert aquest "globus-sonda", m'ha sorprès el capítol de potencials consells suprimibles de l'Àrea Metropolitana i els que també son de l'Àrea Metropolitana i no s'esmenten (Maresme especialment, però dins la vegueria prevista, també Garraf i Alt Penedès). I com que alguna cosa sé dels consells comarcals i no hem quadrava la proposta dins allò esperable (el del Barcelonès ja fa temps que fa pudor, però la resta tenen funcions diferents i difícilment es poden posar al mateix sac), he mirat quatre dades per veure el què:

Percentatge de municipis i població segons comarca i dimensió del municipi. 2010

Font: Elaboració pròpia. Diputació de Barcelona.

A títol comparatiu, he afegit el Maresme. Així tenim les dades del Barcelonès i totes les comarques limítofs que, en sentit estricte, són Àrea Metropolitana de Barcelona (o potser el Govern pensa que Montgat és al Pre-pirineu?).

Vistes les dades, podria ser raonable petar-se el CC del Barcelonès. Més discutible és el cas del Vallès Occidental, però es podria reduir bastant (al tanto, que hauriem de veure què passa amb els Sant Llorenç, els Gallifes i els Ullatrells, que deuen tardar més en arribar a Barcelona que els de Vic, però bé, acceptem que per ells no cal mantenir un CC i es poden buscar altres formes).

Però on no cola l'argument és al Baix Llobregat i encara menys al Vallès Oriental. O si més no, al mateix nivell que al Maresme. Al Baix Llobregat i el Maresme, el 70% de la població viu en municipis de menys de 30.000 habitants, el mateix percentatge que al Vallès Oriental però en els municipis de menys de 20.000 habitants.

Llavors he pensat que el diari no s'havia "enterat" del que li havien dit i, en realitat, del que parlavem era dels CC amb més despesa total de tal forma que eliminar-los era el que permetia estalviar més despesa (és un dir perquè al final els serveis s'hauran de prestar d'una o altra manera, però si més no estalviarem en dietes i càrrecs). I he fet quatre números més:

Alguns indicadors sobre Consells Comarcals i despesa. 2009
Font: Elaboració pròpia. Diputació de Barcelona i Municat.

Doncs bé, sembla ser que aquest tampoc deu ser l'argument: el CC del Maresme és el que tenia un pressupost més alt (total i per càpita) mentre el del Vallès Oriental, amb gairebé la mateixa població (un 8% menys aproximadament) té només un terç del pressupost...

Tot això m'ha fet pensar que al final, només era una estúpida qüestió política per acabar de deixar en  calces l'aparell "tècnic" del PSC que acaba de ser foragitat de la Diputació i que busca refugi allà on pot, entre d'altres llocs als CC. I mirant les dades de qui governa a cada lloc, ben bé podria ser...

Al final, obrir el debat a mi ja m'hestà bé però posem-ho tot sobre la taula:
  • Si el que sobren són els CC, ens els petem tots i busquem altres formes de mancomunar serveis més lògiques que les comarques. Però que sigui amb tots, no només amb els que convé.
  •  Si es tracta de reestructurar nivells administratius, comencem per agrupar municipis de, no sé, menys de 5.000 habitants posem pel cas i eliminem dos-cents o tres-cents alcaldes del tiron (d'aquests municipis només al Vallès Oriental n'hi ha 20).
  • I ja posats a petar-ho tot, pensem en delimitar clarament el marc competencial i financem-ho com cal. I si això implica eliminar alguns serveis de la Generalitat, que es faci, i si cal que els tècnics que estan clavats a Barcelona se'n vagin a treptijar el terreny, que ho facin.
  • I no ens oblidem de les diputacions, que si tenim vegueries, no ens calen pas per res.
A veure, a veure, estic esperant amb candeletes que s'obri el debat...

dimecres, 13 de juliol del 2011

El primer (i esperem que no l'últim)

Hola a tots,

Aquest és el primer post d'aquest bloc i, òbviament, espero que no sigui l'últim. I espero que no sigui l'últim malgrat no seria el primer cop que em passa. Però aquesta vegada intentaré fer-ho més seriosament, sense presses i quan em vingui de gust, però de tant en tant segur que sí.

Com a missatge de presentació, dir-vos que en el bloc intentaré parlar de tot allò que em genera interès, que és bàsicament allò que m'envolta i que fa referència a les persones: política, economia, societat, etc.

El nom del bloc no vol ser un missatge violent. Senzillament és tal i com m'ho plantejo, un lloc des d'on "disparar" trets a tort i a dret segons em convingui.


Espero que us agradi... i sinó, com a mínim em servirà de teràpia.