Un Pla Estratègic per Premià de Mar

L'altre dia llegia a la escassa i pública premsa local, que la secció local del PSC-PSOE presentava el seu (sic) Pla Estratègic a la Junta de Portaveus. La notícia no aprofundia gaire en la qüestió però deia que el Pla "ha de regular el funcionament de diversos aspectes de la vida municipal", que "tant sols es va començar a traçar un document guia" i que "els portaveus dels grups municipals s’han tornat a convocar a finals de mes per seguir discutint aquesta qüestió".

La veritat és que sóc de la opinió que a Premià li cal un Pla Estratègic. Bé, potser no un Pla Estratègic com a tal, però sí que li cal saber què vol ser de gran, fer un exercici de reflexió i arribar a alguns acords globals. De problemes que en podríem dir estructurals n'hi ha uns quants i, si no s'hi posa seny i consens, el futur serà tan gris com el present. Més enllà d'aquest fet, Premià no és el centre de res... per molt que ens vulguin vendre això de la capital del Baix Maresme, el cert és que la influència i la capacitat d'atracció de Barcelona pel Sud i Mataró pel Nord, deixen en una més que dubtosa posició aquest títol. Cal per tant, un plantejament seriós sobre què és avui en dia Premià, amb què es compta i què s'hi pot fer en el futur (i òbviament, tenint en compte els condicionants del context actual i pressumiblement futur... hi ha rumors que alguns ja no lligaran mai més els gossos amb llonganisses).

Però no és això del que volia parlar. Si tot va com seria desitjable, temps tindrem de parlar-ne. Per la meva part, tinc una lleugera idea de quins són els problemes. També tinc alguna opinió sobre què s'hi pot fer, malgrat aquí em falta informació i moltes altres coses. I estic convençut que hi ha molta altra gent que també en té una d'opinió... no estaria pas de més que ens la preguntessin, no trobeu?

I és que justament aquí rau la qüestió: se coneix que els plans estratègics no són més que eines per generar consens (hi ha qui dirà il·lusió i aquestes coses, però sóc més aviat escèptic al respecte). El consens no és garantia de res, però permet afrontar les coses amb uns punts en comú i, d'alguna manera més o menys intensa, orientar les accions individuals vers un objectiu comú (o més o menys comú, ja sabem que el consens sempre comporta renúncies). Vaja, establir una base a partir de la qual treballar. Així, el senyor Alcalde i l'oposició, però també el botiguer de torn, el president de l'AMPA de no sé on, les entitats culturals i, sí, jo mateix també (i el meu veí, tot i que em sembla que passa bastant del tema), sabem a què atendre'ns si és que volem fer alguna cosa pel poble. Però clar, si li treiem el consens, de què cullons serveixen els plans estratègics?

Sóc de la opinió que el port s'ha de dinamitar i reduir-lo a la mida original... però el consens ho impedirà! :D

De plans estratègics n'hi ha de molts tipus però sembla ser que el que s'està cuinant a Premià és d'aquests últims, d'aquells que no saps perquè cullons serveixen i acaben indefectiblement en paper mullat o com a estratègia submergida per dotar de legitimitat algunes accions que només s'expliquen des d'una lògica política. Òbviament, hi ha marge més que suficient perquè canvïi la seva orientació, però el camí iniciat és ben complicat:

• Sorgeix a iniciativa d'un partit, quan hauria de ser una cosa impulsada per l'Ajuntament, i d'una base eminentment tècnica (si més no, el procés).
• Es debat en Junta de Portaveus, per si li faltava contingut polític. I sembla ser que serà així en endavant.

Això comporta que:

• Es corre el risc que sigui una cosa prou amanida entre els representants polítics... oju, que són representants legítims, però no són els únics actors de i a la ciutat. I si es tracta de generar consens, encara menys (no oblidem que aproximadament una meitat de la població major d'edat va decidir abstenir-se, suant olímpicament de les opcions possibles inclós el vot en blanc o el vot nul).
• S'obvien altres actors com ara els municipis de l'entorn o la Generalitat: ja em direu com s'ha d'arreglar el tema de la N-II, les platges o la Ronda del Maresme unilateralment...
• Les possibilitats de la construcció compartida i la creació conjunta (altament improbables tot sigui dit) es tiren directament a les escombraries sense ni tan sols intentar-ho.
• Al final, és molt probable que es faciliti a la ciutadania un document sobre el qual treballar. No és que em sembli una mala estratègia (cal simplificar la feina si no volem que s'enternitzi el procés), però clar, estarem més propers a la legitimitatzació que al consens, si és que és un document molt polític.

Premià és un poble complex: mirant les dades dels indicadors d'aquí dalt al bloc, ja ens en podem fer una idea. Més enllà de la seva complexitat social (que ratlla la dualitat, més o menys de Salses a Guardamar com de Santa Anna a Camp de Mar :D), urbanísticament és un nyap i el marge d'acció és molt limitat... per no parlar del potencial econòmic. Donades les circumstàncies, és a dir, uns recursos propis per al creixement molt limitats (i que ningú agafi el rave per les fulles, el creixement no només pot ser quantitatiu, entengui's com a millora), el gran valor del poble és la seva ciutadania... no perquè sigui millor o pitjor que la del poble del costat, però és l'autèntic (i diria que únic) ressort per tirar endavant algun gran projecte. I això vol dir acords i, per tant, participació. I moltes dosis d'enginy. Sense la implicació dels diferents actors socials (individals i col·lectius), els plans estratègics estan condemnats al fracàs. I això és especialment així a Premià.

Esperarem expectants nous esdeveniments.

L'hora de fer Política (amb P majúscula)

Ara farà més de 10 anys, quan estudiava a la facultat, els professors ens parlaven sovint de la Política amb P majúscula i la política amb p minúscula. Si bé caldria precisar-ho molt, de forma simple podríem dir que, d'una banda, la Política fa referència a les idees, a les concepcions de la societat i el paper del govern i l'Estat en el mateix, és a dir, allò que en podriem dir el terreny ideològic. De l'altra, la política fa referència a les estratègies de partit, les coalicions, és a dir, a un terreny molt més pràctic.

Els mateixos que ens ensenyaven aquesta diferència (per cert, molts d'ells han exercit com a polítics) sempre ens deien que el moment de la Política havia passat, si més no a Espanya. La transició, el desenvolupament de les institucions locals i autonòmiques i l'establiment de les polítiques més importants o més bàsiques (entengui's aquí sistema fiscal, educació, sanitat, obres públiques, etc) havien deixat en segon terme la ideologia i ara calia fer política. I una merda... amb aquest argumentari, es van saltar tota l'aparició dels neocons, la crisi (de ja fa 30 anys) de la socialdemocràcia, o la generació dels partits temàtics estil Partit Verd, o el ressorgiment de l'extrema-dreta... en fi, una cagada com una catedral suposo que en part condicionada perquè molts d'ells fan recerca en polítiques públiques i era el terreny on podrien sobreviure. En tot cas, deixaven en segon terme qüestions que avui es manifesten com a molt importants

La conjuntura econòmico-social actual ens demostra que aquesta afirmació era una fal·làcia com una catedral. Pel camí s'han imposat el discurs neocon i s'ha entronitzat de la desregulació dels mercats com a principi ordenador de l'economia mundial passaven per davant seu (i nostre, és clar) mentre miravem a un altre lloc. Fins al punt que avui en dia els governants viuen acollonits perquè no sé quina merda d'agències privades diuen que el deute d'un país val tant o tant poc com un altre... tota una demostració d'on resideix el poder.
 

Ha arribat l'hora que tots pugem a l'atril i parlem?

Tot aquest discurs bé a tomb perquè fa dies que penso que ara és més que mai l'hora de la Política. Per als polítics, perquè és la seva feina; i per als ciutadans, perquè tots formem part de la societat. Perquè els Estats han de "recuperar" el poder envers els mercats. Perquè el conjunt de la societat és més important que els beneficis d'uns quants. Perquè la política ens afecta en gairebé tots els àmbits de la nostra vida i molt més del que ens pensem. I per tot plegat, aquesta és una responsabilitat compartida per tots que ha arribat l'hora d'assumir.

Hi ha molta gent que dubta del valor del moviment del 15M i jo també. No estic d'acord amb tots els seus postul·lats (entre desitjos, tonteries i microproblemes, no sé si es pot parlar de moviment, però bé). Però si té algun valor és haver aconseguit que fós el primer contacte amb la política que ha tingut molta gent. Perquè sí, estan fent política. Amb vicis que també podem trobar en els partits actuals, però estan fent política, estan polititzats i han aconseguit que la gent normal (la "common people" dels Pulp), la que acostuma a passar de la política mitjançant generalitzacions i banalitzacions de la mateixa, es pari a pensar algunes coses.

Es pot fer política de moltes maneres: votant a les eleccions; militant en un partit; en una associació; mitjançant el "twitter" o en un bloc; en els avorrits dinars de Nadal; fent una canya amb els amics; a la platja prenent el sol... però ha arribat el moment que tots en fem o que, si més no, siguem crítics amb les decisions que ens afecten. I perquè com deia Aristòtil, l'home és un animal polític. Som-hi?